Alemany

L'alemany (en alemany, Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nadivament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada línia de Benrath que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.

L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany.

Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita.

En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard.

La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Map German World.png Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany.

La separació entre ambdós zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath, que línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de les què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia. Els dialectes d'aquests pobles van donar lloc a l'alt alemany. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia van donar lloc a l'anglès, el neerlandès, el frisó i els dialectes del baix alemany.

Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació:

Mot del baix alemany	Mot de l'alt alemany	Significat
ik	ich	jo
maken	machen	fer
Dorp	Dorf	poble
tussen	zwischen	entre
op	auf	damunt
Korf	Korb	cistella
dat	das	allò
Appel	Apfel	poma

Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

'L'alemany suís - Schwyzerdütsch

Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats, depenent de la regió geogràfica. Per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), ..

En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parlar és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard, encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcilment, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.

Exemples de variacions lèxiques dialectals

Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres.

En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent:

és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >>

e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >>

eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >>

«un poc de mantega»

Exemples de variacions morfològiques

En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.

Exemples de variacions fonològiques

En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r».

La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.

Gramàtica

L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa.

Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes.

Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:

Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats.

Els seus desavantatges:

És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.

Flexió nominal

Els noms alemanys es flexionen segons:

Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
Dos nombres (singular o plural).
Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial.

En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis.

Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.

Flexió verbal

Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:

El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
Tres persones, primera, segona o tercera.
Dos nombres, singular o plural.
Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
No hi ha distinció aspectual.

El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració.

La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.

Sistema d'escriptura i ortografia

L'alemany s'escriu usant l'alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'.

El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). L'última revisió va ser-ne al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemanya i va ser molt polèmica per part dels lingüistes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:

La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.

Noms de l'alemany en altres llengües

Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües.

En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen:

Afrikaans: Duits
Alemany: Deutsch
Castellà (ant.): tudesco
Coreà: 독일어, 獨逸語 (dogileo)
Danès: tysk
Feroès: týskt
Islandès: þýska
Italià: tedesco
Japonès: ドイツ語 (doitsugo)
Jiddisch: טײַטש (daytsch o daytsh)
Marathi: Daitya Bhaasha
Neerlandès: Duits
Noruec: tysk
Romanx: tudestg
Suec: tyska
Vietnamita: tiếng Đức
Xinès: 德语 (déyǔ) o 德意志语 (déyìzhiyǔ)

Albanès: gjermanishte
Amharic: ጀርመን (järmän)
Anglès: German
Armeni: գերմաներեն (Germaneren)
Esperanto: germana lingvo
Georgià: გერმანული (germanuli)
Grec: Γερμανικά (germaniká)
Hebreu: גרמנית (germanit)

Irlandès: Gearmáinis
Malai/Indonesi: bahasa Jerman
Maltès: Ġermaniż
Romanès: germană
suahili: kijerumani
Tai: ภาษาเยอรมัน (phasa yenman)

Estonià: saksa
Finès: saksa

Búlgar: немски
Croat: njemački
Eslovac:nemčina
Eslovè: nemščina
Hongarès: német
Polonès: niemiecki
Romanès: nemţeşte
Rus: неме́цкий
Serbi: nemački
Txec: němčina
Ucraïnès: німецька

Àrab: ألمانية (alimāniyyah)
Basc: alemanera
Bretó: alamaneg
Català: alemany
Castellà: alemán
Francès: allemand
Gal·lès: Almaeneg ()
Malagasi: alema
Occità: alemand
Persa: آلمانی (Âlmâni)
Portuguès: alemão
Tagalog: Aleman
Turc: Almanca

Letó: vācu
Lituà: vokiečių

1. Del mot proto-germànic per designar "poble":	2. Del nom de la tribu germànica:	3. Del nom de la tribu saxona:
4. De l'antic mot eslàvic per "mut":	5. Del nom de de la tribu alamànica:	6. Per assignar:

El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:

En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa.

Alt Alemany

Gourt Home::Gourt :: Alemany