Escriptura

L'escriptura és un mètode d'intercomunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Un sistema d'escriptura pot ser complet o incomplet; és complet el que pot expressar sense ambigüitat tot el que pot manifestar i dir una llengua determinada.

Propietats generals

Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en què normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat.

Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació.

Tots els sistemes d'escriptura requereixen:

un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes);
un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base;
una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles dels sistema d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua;
algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semi-permanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).

Terminologia bàsica

L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cada una de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps.

El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se escriure, i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se llegir. En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada correcta.

Un grafema és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements mínimament significatius, que en conjunt comprenen el joc de components bàsics', a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, usat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres).

Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon usat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà usat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular.

Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. El grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille.

Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.

Història dels sistemes d'escriptura

La invenció del primer dels sistemes d'escriptura és aproximadament contemporània del principi de l'Edat del Bronze a finals del IV mil·lenni aC; és a dir, els sistemes d'escriptura més antics es pot considerar que daten de finals del Neolític. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme. Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no està clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del neolític hauria de considerar-se una mena de protoescriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. L'escriptura xinesa pot haver evolucionat independentment al voltant del 1200 aC. A América els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maya i l'azteca, es considera també que van evolucionar independentment.

Tipus d'escriptura

L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:

Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
- Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
- Alfabet: els signes escrits representen fonemes.

El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

Tipus de sistema	Què representa cada símbol	Exemple
Logogràfic	morfema	Hanzi xinès
Sil·làbic	síl·laba	Katakana
Alfabètic	fonema	Llatí
Abugida	consonant+vocal, vocal	Devanagari
Abjad	consonant	Àrab

Sistemes d'escriptura logogràfica

Article principal: Logograma

Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames.

Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà.

Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & i @, provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, que es fan servir per i i a (a les adreces electròniques).

Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, perquè els caràcters xinesos sovint són compostos semàntico—fonètics, símbols que inclouen un element que representa el significat i element que representa la seva pronúncia.

El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extingits.

Vegeu Llista de sistemes d'escriptura per a una llista de sistemes d'escriptura logogràfica.

Sistemes d'escriptura sil·làbics

Article principal: Sil·labari

Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de ^*. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba).

Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, pel contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals). Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Vàries llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics.

Vegeu Llista de sistemes d'escriptura per a una llista de sil·labaris.

Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets

Dins dels alfabets distingirem bàsicament tres classes:

alfabets plens, o complets, els que contenen consonants i vocals.
alfabets sil·làbics o abugides, i
alfabets consonàntics o abjads.

Alfabet complet

Article principal: Alfabet

Un alfabet és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" on cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. La paraula alfabet deriva d'alfa i beta, els dos primers símbols de l'alfabet grec.

En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes, però depenent de l'idioma aquestes regles poden ser, o no, seguides consistentment.

Els alfabets perfectament fonològics són molt fàcils de fer servir i d'aprendre, i les llengües que en tenen (per exemple, el finès) ofereixen menys barreres a l'alfabetització (l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura) que altres idiomes com l'anglès, que té una ortografia molt irregular i complexa. Com que les llengües evolucionen independentment del seus sistemes d'escriptura, i els sistemes d'escriptura sovint s'han manllevat per a llengües diferents, per a les quals no foren pas dissenyats, el grau en què les lletres d'un alfabet corresponen als fonemes d'una llengua varia enormement d'una llengua a una altra, i fins i tot dins d'una mateixa llengua. Actualment, quan els lingüistes inventen sistemes d'escriptura per a un idioma que no n'havia tingut mai, l'objectiu generalment és aconseguir un alfabet perfectament fonològic. Un exemple d'un sistema d'escriptura perfectament fonològic és l'AFI (l'Alfabet Fonètic Internacional).

Vegeu Llista de sistemes d'escriptura.

Abjads

Article principal: Abjad

El primer tipus d'alfabet que es va crear va ser l'abjad. Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets en què només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad.

Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques: el tifinagh berber i diversos abjads de llengües semítiques. Aquests darrers deriven de l'abjad lineal septentrional original. Les llengües semítiques i les llengües berbers, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos l'indicació de les vocals resulti redundant.

Alguns abjads (com l'àrab i l'hebreu) també tenen marques per a les vocals, però només les fan servir en algun contextos especials, com l'ensenyament. Moltes escriptures derivades dels abjads han estat adaptades incorporant-hi símbols per a les vocals fins a esdevenir alfabets pròpiament; el cas més notori és la derivació de l'alfabet grec de l'abjad fenici. Aquestes adaptacions han passat sovint quan s'ha adaptat aquests sistemes d'escriptura a una llengua no semítica.

El terme abjad prové de l'antic ordre de les primeres consonants de l'alfabet àrab: Alif, Bá, Jim, Dál, encara que la paraula podria tenir arrels més antigues en fenici o ugarític.

Abjad encara és la paraula per a alfabet en àrab i en indonesi.

Vegeu Llista de sistemes d'escriptura per a una llista de sistemes basats en abjad.

Abugides

Article principal: Abugida

Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic on els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistent dels signes bàsics per a indicar altres vocals.

Així, en un abugida no hi ha un signe per a "k", sinó per a "ka" (si "a" és la vocal inherent), i "ke" s'escriu tot modificant el signe per a "ka" d'alguna manera que és anàloga, per exemple, a la manera com es modifica el signe de "la" per a obtenir "le". En molts abugides la modificació es fa afegint un signe per a cada vocal, però hi ha altres possibilitats imaginables (i existents en ús), com la rotació del signe bàsic, afegit de marques diacrítiques...

La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe diferent per a cada síl·laba possible, i els signes per a cada síl·laba no tenen pas cap similaritat gràfica sistemàtica. En els abugides, la similaritat gràfica prové del fet que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads on els signes de consonants han acabat sent els símbols amb la vocal inherent, i els nous símbols per a les vocals són marques afegides al símbol bàsic.

L'escriptura etiòpica és un abugida, encara que les modificacions de les vocals en etiòpic no són completament sistemàtiques. Els sil·labaris dels natius del Canadà es poden considerar abugides, encara que rarament siguin considerats en aquests termes. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures Brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i el sud-est d'Àsia.

El nom abugida és una creació de Peter T. Daniels i està format amb els quatre primers caràcters de l'escriptura etiòpica ordenats tal com es fan servir en alguns contextos religiosos.

Vegeu Llista de sistemes d'escriptura per a una llista de sistemes basats en abugida.

Direcció

Les diferents escriptures s'escriuen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: tant horitzontal (d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriure bustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. El jeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes.

L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap abaix de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com el xinès o el japonès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap abaix, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que s'escriuen de baix cap a dalt de la pàgina, com els que es feien servir antigament a les illes Filipines i altres illes del Pacífic occidental.

Suport

Els materials que han servit de suport a l'escriptura han estat molt variats al llarg de la història. Han aparegut escrits sobre tauletes d'argila, pedra, papir, pergamí, taules de fusta cobertes de cera i paper, entre altres.

Sistemes d'escriptura i informàtica

En ordinadors i sistemes de telecomunicacions els grafemes i altres unitats similars necessàries per al processament de text es representen amb "caràcters" que típicament es manifesten en una forma codificada. Per a aspectes tècnics sobre suport informàtic per a diferents sistemes d'escriptura, vegeu els articles CJK (Xinès, japonès, coreà) i text bidireccional, i també codificació de caràcters.

Enllaços externs

Escriptures de tots els temps (en castellà)
Sistemes d'escriptura (en anglès)
Sobre sistemes d'escriptura africans de la John Henrik Clarke Africana Library a la Cornell University:
- http://www.library.cornell.edu/africana/Writing_Systems/Welcome.html
En general sobre sistemes d'escriptura
- http://www.omniglot.com/index.htm
Alphabetic Writing Systems
Michael Everson's Alphabets of Europe
The Unicode Consortium
A Typographic Outcry: una perspectiva curiosa

Referències

Daniels, Peter T., and William Bright, eds. 1996. The world's writing systems. ISBN 0-19-507-993-0.
DeFrancis, John. 1990. The Chinese Language: Fact and Fantasy. Honolulu: University of Hawaii Press. ISBN 0824810686
Hannas, William. C. 1997. Asia's Orthographic Dilemma. University of Hawaii Press. ISBN 082481892X (paperback); ISBN 0824818423 (hardcover)
Sampson, Geoffrey. 1985. Writing Systems. Stanford, California: Stanford University Press. ISBN 0-8047-1756-7 (paper), ISBN 0-8047-1254-9 (cloth).
Smalley, W.A. (ed.) 1964. Orthography studies: articles on new writing systems, United Bible Society, London.

Vegeu també

Alfabet
Cal·ligrafia
Escriptura oficial
ISO 15924 - llista de "codis per a la representació dels noms de les escriptures"
Lletrejar
Lletres majúscules i minúscules
Ortografia
Taquigrafia
Transliteració